Una mort de pel·lícula: la influència del cinema sobre la gran por de la societat, la pèrdua de la vida

Des de quatre gèneres cinematogràfics (romanticisme, bel·licisme, drama romàntic i animació), s’analitza com repercuteix un dels tabús de la humanitat en aquestes reconegudíssimes produccions: ‘Titànic’, ‘Ghost. L’ombra de l’amor’, La vida és bella’ i ‘El Rei Lleó’.

Llums, càmera i acció. Amb el paper principal en aquesta producció, la mort assoleix tot el protagonisme i es caracteritza de quatre formes ben diferents en quatre pel·lícules per treure’s el barret: ‘Titànic’, ‘Ghost. L’ombra de l’amor’, ‘La vida és bella’ i ‘El Rei Lleó’. Aquestes quatre grans ‘obres’ troben en la mort un dels eixos vertebradors en el seu guió. Sense la pèrdua de la vida, les quatre pel·lícules perdrien molt de sentit.

El setè art mai deixarà de sorprendre. Sempre escriu un capítol més. La virtuositat del cinema ha conquistat milers de cors, ha provocat sospirs i ha glaçat ànimes. Captivant a tots els presents, la màgia de la gran pantalla, al llarg de la història, ha regalat escenes de pel·lícula (i mai millor dit). Però, què tenen a veure ‘Titànic’, ‘El Rei Lleó’, ‘Ghost, l’ombra de l’amor’ i ‘La vida és bella’? Molt i poc a la vegada. Tan lluny i a prop a l’hora. Escalfa les crispetes i descobreix-ho en aquesta superproducció de Cabré Junqueras:  

Després d’un milió de moments cinematogràfics que passaran a la posteritat (pels segles dels segles i amén), un mot tabú ha ajuntat quatre pel·lícules que brillen amb llum pròpia. Sense anar més lluny, el cinema no seria el mateix sense elles, il·lustres referents. Han marcat a generacions senceres, han assentat càtedra i han fet història. En resum, han estat més que transcendents. Tanmateix, han esdevingut referents en una de les grans pors de la humanitat, la mort.

Avui dia, aquesta societat tan globalitzada no ha superat un dels seus grans pànics. La mort encara desperta sospites d’una eterna foscor. Desaparèixer per sempre espanta i el fet de no controlar que hi ha més enllà no genera bones premonicions. En conclusió, l’ésser humà ho vol tot sota control, però lligar en curt a la mort no li és possible.

Generalment, en les pel·lícules l’aparició de la mort comporta un punt d’inflexió. Determina i marca el guió. Davant de la pantalla, la pèrdua de la vida suposa un pessic emocional, s’empatitza i se sent profundament aquest fet devastador. La mort influeix i repercuteix en l’espectador. Causa impacte.

D’acord amb la pèrdua de la vida, com enfoca el cinema aquest tema? Segons l’estudi de l’Elena Conde i Luis F. Iturrate Tenerife, ‘Reaccions emocionals en el cinema: el cas de la mort’, no hi ha cosa més real en aquesta vida que la mateixa mort. Encara més, el cinema s’encarrega de “naturalitzar la mort”. En aquest article, s’indica que la mort afectarà més o menys, depenent del personatge que mori. En aquestes pel·lícules exposades anteriorment, els protagonistes són personatges principals i transcendents, per tant, sensibilitzaran agudament a l’espectador. Li farà mossegar-se les ungles.

Des de quatre grans gèneres – bel·licisme, romanticisme, espiritualitat i animació –, s’analitza la transcendència de la mort, punt que estructura les quatre pel·lícules:

Romanticisme: ‘Titànic’ (1997)

Rere una banda sonora d’Òscar, el xoc contra un iceberg produeix una història d’amor insuperable en el Titànic. El romanç entre la Rose i en Jack en el transatlàntic insubmergible finalitza en les aigües glaçades de l’Atlàntic, quan el personatge representat per en Leonardo DiCaprio acaba morint congelat i salva a la senyoreta de classe alta, representada per la Kate Winslet. Després de veure com molts dels passatgers sofreixen el destí més tràgic (la mort) en diferents escenes, liderades pel drama de tots els drames (l’enfonsament del vaixell), en Jack no permetrà que el seu amor mori abans que ell. D’aquesta manera, la clausura de James Cameron respecta una de les cloendes més romàntiques, la mort de l’amat, que salva a l’amada.

El Romanticisme, com a corrent literal, deixa la seva impremta en aquesta oda a l’amor, ja que l’emoció i la idealització envaeixen la trama d’aquesta cinta tan premiada.

Espiritualitat: ‘Ghost. L’ombra de l’amor’ (1990)

I si els que han marxat estan entre nosaltres? Ningú ha tornat per assegurar que hi ha vida després de la mort, però això no significa que hi hagi gent que cregui en el més enllà, en les presències i en les sensacions que indiquen que hi ha algú, a qui no pots veure, allà a prop. El cinema ha volgut exemplificar en la pantalla aquestes impressions i sensacions, cosa que ha aconseguit notòriament amb ‘El sisè sentit’ o ‘Els altres’. Però ens volem apropar a una visió més tendra, com les mostres d’amors filmades a ‘Ghost. L’ombra de l’amor’, que forma part del gènere drama romàntic.

Mans entrellaçades, fang, carícies, ‘Unchained Melody’ i una història d’amor molt efímera. Aquí, la mort es presenta de manera molt espiritual, ja que l’ànima d’en Sam vaga fins a assolir la venjança desitjada. Un dels moments més màgics de la pel·lícula capta com la parella d’enamorats aconsegueix retrobar-se carnalment, fent-se carícies i petons, després de la mort d’en Sam. Ho aconsegueix amb l’ajuda de la mèdium.

Bel·licisme: ‘La vida és bella’ (1997)

Set anys més tard, la fragància i l’elegància italiana es van replantejar com restar-li dramatisme a la mort. Ho van assolir a ‘La Vida és bella’, amb un toc d’humor, escenes d’amor i un vincle molt especial entre un pare i un fill. Ambdós són jueus.

En aquest joc – el que el pare li munta al nen petit –, la mort se suavitza durant tota la trama. S’intueixen els assassinats, però no apareixen reflectits explícitament. Aquesta direcció cinematogràfica va ser capaç de transmetre de manera tendra el patiment dels jueus davant el genocidi nazi. Tot és un joc. El premi, un carro blindat.

Se li ha d’amagar la cruesa del nazisme i la realitat del camp de concentració a l’infant, qui ha d’estar més pendent de jugar i divertir-se.

‘El Rei Lleó’ (1994)

S’inaugura el Cicle de la vida, un cicle sense fi a la sabana africana. ‘El Rei Lleó’ és una de les grans obres mestres de Disney. En aquesta faula intervé Shakespeare, ja que és una història inspirada en el puny i lletra del britànic, ‘El Rei Lear’.

S’adjunten una sèrie d’elements que empasten entre ells i alcen una pel·lícula única en la seva espècie: amor, traïció, mort i venjança.

La mort d’en Mufasa és cruel, la fugida d’en Simba és trista i el seu retorn, memorable. En el ‘Rei Lleó’, Disney no difumina la mort d’en Mufasa i ens la presenta tal com és. És un fet inusual a Disney, que tendeix a dissimular aquestes escenes tràgiques. Recordeu el cas de ‘Bambi’, quan la mare del cérvol mor, però Disney no ens mostra aquella mort.

Un final de pel·lícula

El final dels finals. Fer-lo èpic i antològic. En aquestes filmacions, amb estatuetes sobre les vitrines, es treballa per trobar una colenda apoteòsica, un final de pel·lícula. Perquè el desenllaç és el moment que ho culmina tot, com tot en aquesta vida.