La mort esdevé en el mirall de la personalitat

El sentit de la vida adquireix un valor especial quan, precisament, s’abandona aquesta i només queda el record i la memòria. Estimular-la és possible. Els detalls marquen la diferència.

“Roma val la vida d’un home bo. Ell era un soldat de Roma: honoreu-lo!”. Recordes aquesta frase tan punyent? Fes memòria, perquè, precisament, en aquestes línies es conrea i es treballa la memòria, que és el que queda després de fer el traspàs ‘a l’altra vida’.

Asseient càtedra, els romans van crear escola, glorificant als seus difunts i engrandint les cerimònies fúnebres. Roma temia i venerava als morts, a l’hora. La civilització romana va decidir honrar a personatges cèlebres a partir de la celebració dels Jocs Fúnebres, els orígens de les batalles dels gladiadors, durant la República i l’Imperi, damunt la sorra de l’amfiteatre. Pa i circ. Exactament, Lucilla, la filla de Marc Aureli, pronuncia aquestes paraules als peus del Coliseu romà, quan en Màxim cau mort a la sorra. Honor i glòria. Per la Roma dels emperadors, si la vida d’hom havia tingut sentit pel país, la mort s’havia de dignificar. Estimular i sensibilitzar el record, el pas de la vida i què se li ha aportat a aquesta. Ei, tu, reflexió, fes un pas endavant. Comença el joc de pensar:

Cap on anem? Qui som? Filosofia de vida. Sovint, l’ésser humà es qüestiona quina utilitat li ha prestat a aquest món, com ha estat de vàlida la seva vida per la societat que l’ha vist néixer, créixer i morir. Potser, qui marxa hauria de quedar-se amb què ha significat i suposat pels seus. Sense cap ordre establert, els carrers en van plens d’aquesta cèlebre dita: els fets de plantar un arbre, tenir una filla i escriure un llibre són sinònim d’haver complert amb la vida. Afortunadament, hi ha més accions que emmarquen la trajectòria vital de les persones. Sense anar molt més lluny, la bondat i el respecte suposen un record potent i afectuós.

Arran d’això, sobre el sentit de la vida, diu la psiquiatra Marian Rojas Estapé que “la felicitat depèn del sentit que li donem a la vida”. Analitza com es treballa per apropar-se a aquest sentiment tan idealitzat, “és l’equilibri entre què jo vull aconseguir i el que vaig aconseguint”. La “venedora de felicitat”, segons s’autoproclama ella mateixa, explica que “la felicitat no es defineix, sinó que s’experimenta”. El fet de centrar-se en les petites coses pot arribar a saciar a l’ésser humà, qui podria acabar morint en pau. 

La vida ha sigut transcendent i se li vol fer saber. Ara bé, com reflectir que no només hi hem estat de pas? La mort esdevé en el mirall de la personalitat de l’individu. En plena recerca d’aquest ego, l’epitafi pot ser una bona mostra de l’essència de qui encara ‘hi és’, de qui no ha marxat per sempre, de qui encara roman entre els seus, en un cercle molt íntim. Tancar els ulls i imaginar-te’l.

Certs fenòmens, determinats escenaris i diversos contextos conviden a escriure un final diferent i personal, perquè la mort d’hom és intransferible: una cerimònia inusual i particular, colors emblemàtics i que soni el ‘Viva la vida’, de Coldplay. La mort ha d’acabar reconeixent a qui ha passat per aquesta vida.

‘El millor està per arribar’

Parlant de música... Sonen bells acords en aquests epitafis, que ho diuen tot, o bé diuen molt. Són ben capaços de reflectir l’essència de qui ja no camina pel món dels vius: ‘El millor està per arribar’, de Frank Sinatra, o ‘amant de la vida i cantant de cançons’, de Freddie Mercury. Més lluny, creuant el bassal, descansa Michael Jackson, a Califòrnia. En el funeral del Rei del Pop es va gravar un lament, ‘va marxar massa aviat’.

Aquestes icones de la música van decidir acomiadar-se així. Després està el ‘Ok, me n’haig d’anar ara’, més al límit, fins a tocar el punk rock de Dee Dee Ramone, del grup Ramones. És una altra manera de dir fins aviat. Tot s’hi val. L’originalitat es deixa caure en aquestes llars, on es relativitza la tristesa i s’esbossa un somriure quan es llegeix segon què.

Els adeus comprenen diferents estils. Amb un to més humorístic es va acomiadar el dramaturg Miguel Miura, qui va deixar per escrit això, ‘ja deia jo que aquest metge no valia molt’.

A tall d’anècdota, s’apaguen els rumors d’un fals epitafi, una simple i llarga llegenda urbana. L’adeu de Groucho Marx no reflecteix el que s’ha anat difonent tots aquests anys, el ‘perdoni que no m’aixequi’ no existeix ni ha existit mai.

Dir adeu, suposar un abans i un després i ser recordat per sempre, els grans reptes de la humanitat. Tota una fita.