Aquí i ara, “el poder” d’alentir la vida i esprémer cada instant

Després d’una pandèmia... Els fruits de les reflexions de les noves generacions conjuguen el temps en present. El Carpe diem agafa nous aires i convida a “gaudir del camí”.

Contemporàniament, el Carpe diem ha sofert una actualització. Es rescata aquest anhel i se li donen nous aires d’esperança. Segles i segles més tard, s’estén un aqüeducte entre el 65 aC i el 1992. Perquè la Lucània romana i la Segòvia moderna s’agermanen, amb el Carpe diem a la punta de la llança.

A Horaci li ha sortit una competidora molt seriosa. A la seva manera, la segoviana Tatiana Ballesteros, criminòloga i escriptora, autora de llibres com ‘La locura de lo eterno’ o ‘El baile de las estatuas’, ha reinterpretat la vida, revitalitzant la locució llatina: el Carpe diem és per sempre. I és que, “perdem gran part del temps. M’angoixa que la gent inverteixi més temps a pensar quin és el final abans que gaudir del camí”, reflexiona Ballesteros. El Carpe diem més modern fa via. Brolla una nova filosofia, la del suc de taronja: esprémer cada instant de la vida. Aprofita al màxim els glops d’aquest suc i gaudeix de totes les seves vitamines: les ganes incansables de viure.

En un sentit similar, Ballesteros inverteix temps i esforços en analitzar un sentiment eteri, la felicitat, que “és una decisió”. La gent es planteja ser feliç. La humanitat aspira a ser feliç, però, “on ens trobem a la felicitat?”. Aquesta és el camí, no pas la meta. “La felicitat viatja amb nosaltres durant totes les etapes i les circumstàncies de la nostra vida”, explica la Tatiana, qui juga amb la metàfora de “la llum incandescent en el pit”, la qual és la felicitat, “que mai s’apaga i està allà”, malgrat que, a vegades, no sapiguem veure aquesta llum tan poderosa perquè està “a dins nostre”.

El temps

El temps. Conjugar-lo en present. La Tatiana proposa el següent, en aquesta vida, “què faries amb cinc minuts de més? No es pot estalviar el temps, que mai torna. Fins que la vida no et frena, no t’adones del valor del temps”. És or. “Quan naixem, ningú ens diu, ’enhorabona, t’han tocat setanta-cinc anys’. Perquè el que t’ofereix la vida és el beneplàcit de viure”, expressa l’escriptora.

Com una bona segoviana, la criminòloga fa que flueixi aquest nou corrent per l’aqüeducte de la vida. Perquè fins que s’esgoti tot plegat, “canta, balla, riu, plora i viu intensament cada dia abans que baixi el teló i l’obra conclogui sense aplaudiments”. Ja ho deia Charles Chaplin, “la vida és com una obra de teatre que no permet assajos”. En definitiva, cal viure intensament, mastegar el dia a dia.

És simptomàtic que aquesta nova veu femenina s’alcés durant un període que va castigar a Espanya, amb moltes vides que es van quedar pel camí: la COVID-19 va sacsejar-ho tot, fent malbé les il·lusions d’una població evocada a quedar-se reclosa a casa. La pandèmia va marcar un abans i un després, i en assumptes d’aquest després calia renovar propòsits i esperances: la vida s’havia de veure des d’un altre prisma, “i, sobretot en una societat com la d’ara, en la que tot és frenètic. Vivim a cop de botó – mentre assenyala els clics que fem sobre les pantalles –”, en una immediatesa descontrolada. S’ha de parar, analitzar i respirar: “Tenim el poder d’anar lents en aquesta vida”, sentencia, amb molta filosofia, la criminòloga.

La Tatiana, nascuda als noranta, forma part d’una nova generació, aquella que s’ha afartat de la classe política, demana canvis en un sistema amb el qual no es conforma i s’aferra a viure al màxim i intensament una nova forma de vida renovada, “el passat és història, el futur és un misteri, però l’avui és un regal, i per això se li diu present”. Aquí i ara, Carpe diem.