Un conte de Nadal, els angelets i la felicitat

Si durant aquestes festes ets un salmó que neda a contracorrent, aquí tens una història molt adient. Si no estàs per romanços, que aquesta història t’il·lumini.

Ara que ve Nadal, ara que les festes s’apropen, és bon moment per explicar un conte. Aquestes dates tan assenyalades ens posen sobre la taula un bon plat de brou amb reflexions i una infinitat de dolços, embolicada amb bons propòsits i intencions sòlides. Aquest migdia, que il·lumina un molt nostrat 25 de desembre, proposem gaudir d’una introspecció a la catalana i amb escudella , bon profit!   

Diu tal que així... Quatre angelets de Mataró, abaixats de les capelles de la Basílica de Santa Maria, de l’Església de Santa Anna, de la Parròquia Mare de Déu de l’Esperança i de l’Església Maria Auxiliadora, respectivament, es van reunir plegats al voltant d’una taula ja parada amb la intenció de donar-li un cop de mà a la humanitat:

Amb el món ja creat i les coses establertes al seu lloc corresponent, i amb les llums enceses al carrer, els quatre angelets es qüestionaven on col·locarien la felicitat, la decisió més gran de totes...  Perquè un sentiment tan sagrat i celestial s’ha de protegir i requereix un blindatge modèlic.

El de Santa Maria va suggerir que descansés en el cel, però els altres van declinar la proposta perquè “s’inventaran els avions i la trobaran fàcilment”; el de Santa Anna creia que amagar-la en el fons del mar era una bona decisió, però oli en un llum, perquè “els submarins la localitzarien ràpidament”; el de l’Esperança intuïa que enterrar-la sota terra era una opció excel·lent, encara que es va rebutjar la proposta, ja que les grues i les excavadores la desenterrarien aviat.

“Llavors, què fem?”, sospiraven amoïnats. El de l’Auxiliadora es va il·luminar i, finalment, va ser capaç de convèncer als altres: “Amagarem la felicitat a l’únic lloc on no miraran, a dins seu, en l’interior dels éssers humans”. Justa la fusta. Narra la història que la felicitat, ja ben amagada, roman amb nosaltres en forma de llum, i aquesta mai s’apaga.

Per tant, cal viure i sentir Nadal com a hom li vingui de gust. La felicitat és una decisió. Potser, en aquell moment puntual, toca assolir i assumir una pèrdua. Potser, l’acceptació del fenomen de ‘la cadira buida’ – les primeres festes nadalenques sense aquell ésser estimat assentat a taula –condueix a retrobar-se més tard amb la felicitat, que espera el millor moment per aparèixer. Sempre està allà, en aquell raconet, esperant el seu torn.

I perquè no caigui en l’oblit, és emocionant saber que sobre el pit de la humanitat descansa una llum molt poderosa que mai s’apaga, la felicitat, que depèn d’un mateix. Així ho han volgut els angelets d’aquest conte.