Els colors, la música o la creativitat decoren comiats especials arreu del Món

A la seva manera, països com Ghana, Madagascar, Bolívia, l’Índia i Nova Orleans practiquen cerimònies fúnebres amb estil i personalitat. Perquè no hi ha una única forma de dir adeu.

Quan s’abaixa el teló. No hi ha una única manera de dir adeu. Per naturalesa, els actes de comiat són personals i intransferibles. Cadascú s’acomiada a la seva manera, com vol o com pot. Tothom hauria de tenir dret a escollir com es desenvoluparà la cloenda de la seva vida. Normalment, les exèquies reflecteixen el caràcter, l’estil o la personalitat de qui marxa.

Entre la nostàlgia, el dolor o l’esperança, la mort planteja diversos escenaris, tant únics com sentimentals. És tot un ritual. L'últim adeu desprèn llàgrimes i emocions a dojo, o potser un somriure d’esperança, qui sap... Una pèrdua fa pensar i recordar. No hi ha una única forma d'encarar aquest darrer comiat, que va des de fets tradicionals (el convencionalisme) fins a la singularitat d’aquest acte. Existeix la possibilitat de celebrar el final de la vida, i l'inici d'un nou què o bé plorar per qui ha marxat. Cada cas és únic.

Cal fer-ho bé? Cal marxar com Déu mana? Sense lligams, aquest últim capítol s’hauria de poder afrontar com hom desitgi.

Tot és relatiu, ni la mateixa mort és absoluta. Hi ha diferents estils a l'hora d'acomiadar-se, casos de gent que vol que es brindi amb cava en honor seu durant la cerimònia que l'acomiada. Fugint del convencionalisme, toca explorar alguns espais on la cloenda de tota una vida no finalitza en una exhumació o incineració, més que respectables en el territori espanyol. Altres cultures, arreu del Món, naturalitzen i entenen la mort a la seva manera.

Contextualitzem algunes rara avis. S’aparca, momentàniament, el convencionalisme i s’apropen al públic representacions fúnebres particulars. Xoquen els contrastos. Brindar amb cava en un comiat o dir adeu mentre, de fons, sona música alegre han esdevingut en noves realitats fúnebres.

De Ghana al cel

A Ghana, on els somnis no entenen de límits, han decidit apostar per l’originalitat, fins al punt extreure-li el tabú que desprèn la mateixa mort. Si l’anhel del difunt era ser àguila, podrà descansar eternament en un llit que representa la forma d’aquesta au. Si es volia volar, el que marxa ‘viatjarà’ amb un taüt-avió al cel. 

Les aigües del Ganges

Tradicionalisme a l’Índia. Any rere any, les aigües sagrades del Ganges acullen milers de cossos sense vida dels hindús que inicien el camí del més enllà. Profundament, es creu que banyar-se en el Ganges suprimeix el mal karma. La creença és tal que, a l’Índia, les aigües del Ganges estan contaminades.

A tall d’apunt contemporani, la pandèmia va marcar un punt d’inflexió a la geografia asiàtica. La COVID-19, arrossegant cap a ella milers de morts, va suposar que el Ganges veiés un augment dels difunts vessats en el seu riu. El Coronavirus va saquejar molt més al Ganges.

Les ànimes bolivianes

Festa de colors. Bolívia és tot un ram de flors. El misticisme i la fe acaben conquerint els cossos del país sud-americà perquè es creu que els bolivians posseeixen set ànimes. Una d’elles roman dins el crani i aquesta té la virtut de vetllar pels seus éssers estimats, protegint-los dels mals a través dels somnis. Per aquest motiu, s’exposen cranis amb flors en certs punts geogràfics de Bolívia.

Peces de Jazz a Nova Orleans

“Toca-la un altra vegada, Sam”: Música, mestre! S’interpreten nostàlgiques i alegres peces de jazz a Nova Orleans, la reina per excel·lència d’aquest gènere. Els acords de jazz determinen aquest arreveure musical, el qual acompanya, conjuntament amb els músics, al difunt durant l’esmentada cerimònia.

La festa dels ossos

A Madagascar, fidels al fadimahana, s’estimen els orígens. Els merina (ètnia dominant), quan acaben morint, han de ser enterrats a la terra que els va veure néixer i créixer. Es reuneix i es treballa un trosset de terra propi, per tal de poder ser enterrat en un panteó familiar. Però aquesta tradició ancestral no finalitza aquí, ja que després d’un lustre, s’obre aquest panteó, es desemboliquen els ossos del difunt i es fa una gran festa en honor al difunt, a qui se li millora la imatge, canviant-li el sudari. Només després d’aquesta gran festa, el difunt podrà assolir el descans i la pau eterna.